Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius,sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —¿solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.
Compara el passat de la seua vida amb un "animal de records,lent i trist animal".
Recorda el haver estat a una banda, l'alegria de fer el que feia.També recorda la relació que tenía amb les dones,que li agradava fer l'amor amb elles.
Recorda paissatges i sensacions agradables i les troba a faltar.
sábado, 27 de febrero de 2010
"No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
LES COSES
En la foscor, hi havia dones sobre els rastells.
Deien coses obscenes, amablement obscenes,
d'una afalagadora obscenitat potser.
I fumaven. Recordes que, en la foscor, fumaven.
El carrer de Ribot tenia un vell prestigi.
No l'havies vist mai. I no el veuries mai.
Un amic el va dur. Hi havia llums sinistres.
Vàreu passar de llarg. Amb les cames obertes,
les dones s'aventaven l'engonal amb la falda.
Em conten que, a la guerra, feien cua els soldats.
En acabar la guerra, ¿hi hagué, entre aquelles dones,
una depuració? No ho he sabut. No ho sé.
Igual que el mar retorna els ofegats, la guerra
retornava aquells cossos grossos en la foscor.
Si no recorde mal, per aquell temps llegies
—i potser te'n sabies de memòria fragments
—els poemes de Rilke. D'Aleixandre et venia
el delit de la llum —netedat o puresa,
o la impuresa que la netedat podia redimir,
i dius massa, oh, no et claves en bucs!
Vàreu passar de llarg. Al cantó del carrer
dit de Guillem de Castro, vomitares, indigne.
En "El Siglo" et prengueres un café sense sucre.
A aquest poema l'autor parla dels sentiments o sensacions que li fan sentir aun home en passar pel carrer Ribot (amb mala fama) i veure el que hi ha.
Expressa la siniestritat del carrer,la repugnància que li fan sentir les dones que hi ha assegudes al rastell fumant,digent obscenitats, i aventant-se amb la falda l'engonal.
Aquest home també pensa que a la guerra els soldats feien cua per elles i per recordar els poemes de Rilke i d'Aleixandre recordava més encara la impuresa i brutícia que hi havía al carrer.
Per a expressar la repugnància explica que el protagonista inclús vomita i es pren un café per recuperar-se.
En la foscor, hi havia dones sobre els rastells.
Deien coses obscenes, amablement obscenes,
d'una afalagadora obscenitat potser.
I fumaven. Recordes que, en la foscor, fumaven.
El carrer de Ribot tenia un vell prestigi.
No l'havies vist mai. I no el veuries mai.
Un amic el va dur. Hi havia llums sinistres.
Vàreu passar de llarg. Amb les cames obertes,
les dones s'aventaven l'engonal amb la falda.
Em conten que, a la guerra, feien cua els soldats.
En acabar la guerra, ¿hi hagué, entre aquelles dones,
una depuració? No ho he sabut. No ho sé.
Igual que el mar retorna els ofegats, la guerra
retornava aquells cossos grossos en la foscor.
Si no recorde mal, per aquell temps llegies
—i potser te'n sabies de memòria fragments
—els poemes de Rilke. D'Aleixandre et venia
el delit de la llum —netedat o puresa,
o la impuresa que la netedat podia redimir,
i dius massa, oh, no et claves en bucs!
Vàreu passar de llarg. Al cantó del carrer
dit de Guillem de Castro, vomitares, indigne.
En "El Siglo" et prengueres un café sense sucre.
A aquest poema l'autor parla dels sentiments o sensacions que li fan sentir aun home en passar pel carrer Ribot (amb mala fama) i veure el que hi ha.
Expressa la siniestritat del carrer,la repugnància que li fan sentir les dones que hi ha assegudes al rastell fumant,digent obscenitats, i aventant-se amb la falda l'engonal.
Aquest home també pensa que a la guerra els soldats feien cua per elles i per recordar els poemes de Rilke i d'Aleixandre recordava més encara la impuresa i brutícia que hi havía al carrer.
Per a expressar la repugnància explica que el protagonista inclús vomita i es pren un café per recuperar-se.
viernes, 26 de febrero de 2010
Obra de Vicent Andrés Estellés
L’obra de Vicent Andrés Estelles és diversa i molt extensa. La poesia és més coneguda encara que també va escriure novel.les, obres de teatre ,guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe .Al to popular de la poesia d'Estellés s'hi vincula el compromís cívic amb un país condemnat al silenci, que pateix una feroç dictadura i l'anul·lació de la identitat i la cultura pròpies. En aquest sentit, Estellés s'erigeix en el poeta de la resistència i de l'esperança en un esdevenidor més pròsper i més lliure.”Llibre de les meravelles” i, sobretot ”Mural del país valencià”, publicació pòstuma del 1996, constitueixen els exemples més clars d'aquest tipus de poesia compromesa. En aquesta darrera obra, integrada per una seixantena de llibres, Estellés reivindica la geografia i la història dels més de cinc-cents pobles valencians. El seu llenguatge és quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.
La seua obra és difícil de catalogar, algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià (Està escrit dins d’un poemmari), dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava millors.
Les primeres publicacions van ser: Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956) Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), sols eren un recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, assolí una gran popularitat, publicà amb més freqüència i va rebre nombrosos premis. Publicà Lletres de canvi (1970) , Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 va publicar dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, la seua obra més coneguda, descriu el País Valencià (Està escrit dins d’un del seus poemaris reflectix magistralment la crua i dura postguerra al País Valencià. Fou també llavors quan es començà a publicar l’Obra completa, iniciada amb 'Recomane tenebres' (1972) i culminada el 1990 amb el desè llibre, 'Sonata d'Isabel', en homenatge a la seva muller)
.
A partir d'aquest moment va començar a ser reconegut i va publicar la seua obra completa, que inclou Les pedres de l'àmfora (va ser la seua obra més important, va rebre el premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975)) (1974) Manual de conformitats (1977) Balanç de Mar (1978) ,Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981),Coral romput (altra vegada, aquest recorda les morts familiars de la seva infantesa.), Versos per a Jackeley (1983) ,Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seva prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), de l’obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i de les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985)i La parra boja (1988).Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, destaca Ovidi Montllor amb Coral romput.
La seua obra és difícil de catalogar, algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià (Està escrit dins d’un poemmari), dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava millors.
Les primeres publicacions van ser: Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956) Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), sols eren un recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, assolí una gran popularitat, publicà amb més freqüència i va rebre nombrosos premis. Publicà Lletres de canvi (1970) , Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 va publicar dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, la seua obra més coneguda, descriu el País Valencià (Està escrit dins d’un del seus poemaris reflectix magistralment la crua i dura postguerra al País Valencià. Fou també llavors quan es començà a publicar l’Obra completa, iniciada amb 'Recomane tenebres' (1972) i culminada el 1990 amb el desè llibre, 'Sonata d'Isabel', en homenatge a la seva muller)
.
A partir d'aquest moment va començar a ser reconegut i va publicar la seua obra completa, que inclou Les pedres de l'àmfora (va ser la seua obra més important, va rebre el premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975)) (1974) Manual de conformitats (1977) Balanç de Mar (1978) ,Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981),Coral romput (altra vegada, aquest recorda les morts familiars de la seva infantesa.), Versos per a Jackeley (1983) ,Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seva prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), de l’obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i de les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985)i La parra boja (1988).Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, destaca Ovidi Montllor amb Coral romput.
Vida i obra de Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana. Va passar la seua infància a Burjassot, d’òn sempre va conservar un bon record.
Va demostrar la seua vocació literària molt promete, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre. Als voltants dels anys 1935-36,va començar a escriure poesia. La guerra civil va esclatar quan tenia 12 anys, però ell ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". Va tindre que deixar els estudis, peró va continuar llegint una gran quantitat de llibres que el seu veí li deixava. La família no es va exiliar. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l'any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la xiqueta els va destrozar.
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va nàixer en Estellés la idea de fer un cant a València que es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell dies després de la mort del dictador Franco. Va continuar escrivint teatre però no va tindre molt d’èxit, també va escriure guions de cinema, memòries i algunes obres en prosa.
El 1978 va ser substituït del seu càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, l’Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres.
Va demostrar la seua vocació literària molt promete, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre. Als voltants dels anys 1935-36,va començar a escriure poesia. La guerra civil va esclatar quan tenia 12 anys, però ell ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". Va tindre que deixar els estudis, peró va continuar llegint una gran quantitat de llibres que el seu veí li deixava. La família no es va exiliar. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l'any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la xiqueta els va destrozar.
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va nàixer en Estellés la idea de fer un cant a València que es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell dies després de la mort del dictador Franco. Va continuar escrivint teatre però no va tindre molt d’èxit, també va escriure guions de cinema, memòries i algunes obres en prosa.
El 1978 va ser substituït del seu càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, l’Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
